SANT JOAN DE MISSA | L’oasi de calma que encara resisteix enmig del renou

Antxon Castresana

Enmig del bullici, de la massificació i de l’eufòria desenfrenada que, malauradament, cada cop més, s’apoderen de les festes de Sant Joan a Ciutadella, hi queda un racó on el temps s’atura i l’esperit autèntic torna a respirar: l’ermita de Sant Joan de Missa.

Aquest petit temple, arrelat a la història de Menorca des del 1301, no és només una capella als afores, és el cor amagat d’unes festes que, per uns instants, recuperen la seva ànima més pura. Quan la qualcada deixa enrere el Caragol des Born i pren camí cap a l’ermita, es trenca el ritme frenètic de la ciutat. Els cavalls cavalquen en silenci, el fabioler marca el compàs amb el tambor i el fabiol, i a cada passa s’acosta l’essència, el batec primigeni d’aquesta celebració.

Una cerimònia carregada de simbolisme

Arribats a Sant Joan de Missa, la cerimònia és molt més que un acte religiós; és un ritual de retorn als orígens, una finestra oberta a la història, a la tradició i al respecte. Sense presses, sense aglomeracions, amb l’ordre i la solemnitat que mereix un acte carregat de simbolisme.

Els cavallers desmunten, el fabioler continua sonant i, en formació, tots passen davant la porta de cal donat. És un gest senzill, però ple de significat: aquí no compta el renou, ni el postureig, ni les masses; aquí compta el respecte, l’ordre, el silenci trencat només pel fabiol, la mirada de complicitat entre caixers i cavallers, la serenor que només es troba quan un es reconnecta amb les arrels.

Quan el caixer senyor cedeix el pas al caixer capellà, s’entén que Sant Joan no és només cavalls i festa; és devoció, és humilitat, és memòria col·lectiva. A dins l’ermita, el Cant de Vespres ressona com ho feia segles enrere. Les parets de pedra, testimoni de generacions, acullen l’oració pausada i el recolliment sincer d’un poble que, per uns minuts, torna a ser el que era.

El darrer refugi de l’esperit sanjoaner

Fins que el sol no es pon, els cavalls no poden tornar a la ciutat. És com si la natura mateixa es conjurés per regalar un respir, un moment de calma, una treva dins el vertigen d’unes festes que, massa sovint, obliden d’on venen.

Sant Joan de Missa és més que un paratge rural, és el darrer refugi de l’esperit sanjoaner, l’oasi on la tradició es manté intacta, on la festa es despulla de l’excés i es torna sentiment, silenci, arrel. Un record viu que ens interpel·la: si volem que Sant Joan segueixi sent Sant Joan, hem de preservar aquests espais de pau i autenticitat, perquè sense ells, la festa perd l’ànima.