TALLERS CA'N MENÉNDEZ, 1926 per Joan Martínez

Grup de dones i fillets a la porta de la fàbrica Can Menéndez en una fotografia dels anys 30. 

Avui parlarem d’un d’aquells edificis desapareguts i que molts dels que el vam conèixer dempeus lamentem la seva pèrdua. Sovint qui parla de patrimoni parla d’edificis que es troben dins el nucli històric. Els posts anteriors que he publicat demostren que aquesta percepció és errònia. En el seu moment, l’edifici de la Pons Menéndez era comparable a l’enyorada Casa de Ferro del Born.

Com és possible que una ciutat es permeti el luxe de perdre edificacions que conten la seva història? L’explicació més supina és que es tracta de propietats privades fins que el municipi se’n fa càrrec. Exemples n’hi ha molts a Catalunya i cada cop hi ha més consciència de la seva importància, però mentrestant, es van perdent. Aviat veurem com es perden els tallers de bijuteria dels Helios S.L. a mossèn Salord i Farnès, per un edifici menys interessant i amb menys significació.

La història

Can Menéndez, la Pons Menéndez, en definitiva, la Fashionable S.A., en realitat era propietat del comerciant, financer i polític Josep Teodor Canet i Menéndez, cosí, per tant, de Pere Josep Pons Menéndez, persona que era, com l’altre, un poc de tot. La vida d’aquest últim a París diuen que dona per un llibre, però aquí ens interessa aquell home que havia establert contactes a la capital francesa i que a principis de 1926 considerava fermament la tornada a Menorca. Aquells contactes sobreviuran a la Guerra Mundial i, com veurem, en els anys cinquanta, alguns d’ells vindran a Menorca a passar els estius al xalet del camí de sa Farola, propietat de l’industrial.

Un nom modern

Un altre element a tenir en compte és el nom que es va triar. Certament, pot semblar cool, Fashionable –de moda–. Aquest seria el nom comercial de la raó social i la fàbrica, encara que la vox populi prest la batià com Can Menéndez. Segons un anunci, el seu propòsit era l’exportació a tota l’Europa Occidental, un fet que no podem demostrar, ja que no tenim cap mena de documentació d’aquesta empresa, llevat de les ganes de Pere Josep d’exportar al món escandinau i anglosaxó.

Socialment, l’empresa havia de ser tot un referent. I ho seria! Pere Josep Pons arribà a l’illa com un socialista convençut, un dandi, un home de món conreat en els cercles socials parisencs. Aquella idea de crear una empresa social va quallar amb la formació d’una estudiantina, així com l’organització d’excursions i convivències a Maó. Tota aquella concepció de la germanor i la pau en el treball es va començar a truncar entre l’any 1932 i 1933. Són dates de conflictivitat i retallades en les comandes estrangeres. Els més afectats? Els que havien començat a exportar a Anglaterra, aquests es trobaren amb impagaments i problemes financers, essent la Domingo Moll la que més patirà les conseqüències de la seva aventura anglesa. És precisament en els tallers de la Fashionable on es va fundar el Ràdio Comunista de Ciutadella –agrupació comunista de la ciutat–.

La vida de la fàbrica “de moda”

La vida de la fàbrica “de moda” començà formalment quan el gener de 1926 Pere Josep Pons va anunciar a la premsa la intenció d’ampliar el negoci de fabricació de calçat amb la construcció d’una nova fàbrica que podia donar cabuda a 400 operaris que treballarien de forma totalment artesana. Compte doncs amb aquesta idea! Tornem a l’artesania en contraposició a la concepció mecanicista. Per tant, la idea d’aquest visionari que coneixia els gusts parisencs era crear una línia de gran luxe per a exportar-la a l’Europa Occidental. Ja veurem com la publicitat del trade mark Fashionable ens indica algunes de les localitzacions de la seva clientela que escapaven a la imaginació dels històrics del sector sabater.

El 5 de febrer de 1926 començaren les obres a l’esplanada de Dalt es Penyals. En certa manera es pot considerar que aquella nau inspirada en l’evolució classicista de l’art déco del moment i la influència espacial de les darreries de la bauhaus va determinar la urbanització de la barriada que sorgiria després. La façana dividida per una nau central en dos cossos simètrics s’obria a una plaça i, per tant, oferia un espai obert a la ciutat. La seva construcció seguia els preceptes de la higiene i l’airejament, per a la qual cosa constava de finestrals i un patí interior tancat per un enreixat. Sens dubte, era aquest un element nou si el comparem amb la resta de tallers oberts al carrer. Potser, la Timoner España S.A. d’Alaior seria l’altra excepció que trencaria la regla.

Mesos més tard, en una acta de l’ajuntament de 16 de juliol de 1926, Josep Teodor Canet va sol·licitar el corresponent permís per a construir un edifici en el solar que “posee en el paraje conocido por Penyals, según planos presentados”. En aquella mateixa sessió, l’Ajuntament va acordar el condicionament d’una plaça de Dalt es Penyals que s’havia condicionat el 1917 després d’aixecar un mur entre el camí que porta al Pla i els penyals. Amb tot, ens consta que la fàbrica en plena construcció l’abril d’aquell any patí un temporal de vent que va esfondrar un mur exterior.

La descripció de l’edifici

Les obres van finir a principis d’agost del mateix any i el dia 18 la premsa parlava d’un nou i hermós edifici. Un corresponsal de La Voz de Menorca va fer una descripció força acurada de l’edifici que podem veure a les fotos i que, sens dubte, cridà l’atenció.

Situación de la fàbrica, hállase situada en la Explanada llamada ‘d’es Peñals’. Orientación: norte a sur. Fachada del edificio mirando al S. Plano: el plano de edificio cercado mide 60 por 36 metros. Cuerpo del edificio. Constituyen el cuerpo del edificio, un pasillo central que mide 31 metros de largo por 3,60 de ancho. De dicho pasillo arranca de su derecha una nave de 16 metros de fondo por 8 de ancha, en la cual existen las dependències para cortadores de suela, depósito de materiales y apartado para el acabado del calzado y embalado de la mercancía. Frente a esta dependència, o sea a su izquierda, existe otra de las mismas dimensiones en la cual trabajan los cortadores de piel y las aparadores. Siguiendo el pasillo central, a la izquierda encuéntrase luego una dependència de 8 metros de fondo por 4 de ancho que sirve para escritorio y depósito de pieles finas; a su izquierda hállase, lujosamente amueblado, el despacho del director. Del mencionado pasillo arrancan todavía dos dependències más, de 16 por 8 metros, frente una de la otra, en las cuales trabajan los operarios que confeccionan el calzado para señora, y los que trabajan el calzado para caballero en la otra. Casi al final del pasillo y a cada lado, sirviendo los unos para operarios y los otros para operarias, hállanse unos higiénicos retretes y ocupando el final del pasillo mencionado encuentrase la máquina para afinamiento de las suelas del calzado de crep., exceptuando el patio de frente. Al edificio lo circunda un espaciosísimo patio circundado a su vez por una tapia de poca altura, exceptuando el patio de frente del edificio que va defendido por una elegante verja de Hierro.

El 26 de novembre de 1926, Pere Josep Pons va demanar la il·luminació dels accessos als tallers i el control municipals dels assolls de porcs i les males olors. Lògic tenint en compte que havia construït un edifici airejat. El problema persistí, ja que el consistori no volia actuar contra els propietaris, així que els apoderats de la raó social, Joan i Josep Maria Pons Menéndez, van presentar la denúncia a la Junta Local de Sanitat el juny de 1928.

Tenim, doncs, aquestes notícies que ens indiquen que la fàbrica es va aixecar en una zona als afores de la ciutat i que, com hem dit, a partir de la seva construcció els tallers propietat de Josep Teodor Canet van definir la nova plaça. Alguns li volien posar el nom de Plaça de Pere Cortès, atès que el pioner ben bé mereixia posar nom a una plaça dominada per una gran fàbrica de calçat.

Compromís social i activitats culturals

La fàbrica de Pons Menéndez va disposar d'un equip de futbol i un orfeó, “unió i treball”, així com destacà per la implicació social dels seus operaris. Un bon exemple podria ser l’excursió a Maó dels 200 operaris i operàries de la fàbrica que aprofitaren per cantar pels carrers de la ciutat. Es va fer un dinar en el local de la Lliga Marítima amb la presència del president de la FOM, Josep Mercadal. Pere Josep Pons no perdia oportunitat de retrobar-se amb els socialistes de cada població. La finalitat era recaptar diners per a la caixa de socors de la fàbrica.

Durant els anys trenta, l’evolució de l’empresa, com per a la resta del sector, no va ser fàcil. Van haver de treballar per un mercat nacional envaït pels industrials alacantins i els calçats de la Bata txeca i per un mercat internacional certament inestable. Un cop esclata la guerra civil, els tallers van quedar mig closos, en mans dels obrers, i es van veure afavorits per la política de crèdits impulsada per Miquel de s’hort den Vigo, aleshores alcalde ciutadellenc. Evidentment, aquest fet i que Pere Josep Pons Menéndez havia estat un entusiasta socialista que es vanagloriava d’haver portat la bandera tricolor a la ciutat, el portà a ser represaliat un cop la girada donà el control de Menorca als nacionals.

Reactivació de la fàbrica després de la guerra

Cap al juny-juliol de 1939, els tallers es tornen a posar en marxa. Com totes les empreses, van començar amb grans comandes i cap al 1941 van veure com les mancances de matèries primeres els limitaven. Pere Josep insistí en la importació de pells estrangeres, sobretot, les de rèptils que eren més cotitzades. Conta la llegenda que més d’un cop s’embarcà cap a la frontera francesa per a portar aquestes pells de contraban.

Entrem a l’any 1950, un any marcat per una nova crisi del sector sabater. L’estiu de 1950, els tallers de Can Menéndez van patir una aturada fortuïta a causa d’un incendi que es va declarar el 9 d’agost. A les vuit i quart d’aquell dimecres, les campanes de la ciutat avisaven del sinistre que va ser controlat en una hora i mitja. La causa, una burilla en la zona dels barrils de combustible i cautxú. Les pèrdues es calculaven en 125.000 pessetes d’una partida de calçat per a l’exportació.

L'incendi i la llegenda de la provocació

Altre cop, la vox populi ens conta que l’incendi va ser provocat pel mateix fabricant que així recuperava amb l’assegurança la inversió en una comanda cancel·lada per un client francès. En aquest cas, la llegenda ens dona més detalls d’aquell industrial que ha provocat l’incendi i que, quan veu que els veïns i sabaters s’afanyen a apagar el foc, es posa davant dient-los que no facin res que els posi en perill.

La fàbrica va superar aquell tràngol i entrà en la nova dècada amb els tentacles socials actius, ja que prest l’empresari va ser notícia per rebre visites de comerciants francesos. Som a la reentrée de la indústria en els mercats estrangers. El 1954 comptava amb 21 operaris sindicats dins el taller.

Segons les baixes de la contribució industrial de Ciutadella, la Fashionable S.A. va tancar el maig de 1965. Anys més tard, el 14 de setembre de 1968, ens consta l’alta de Creazione Maymi S.L., per tant, aquests, lligats a la família Mesquida, seran els següents inquilins de l’edifici.

A partir de la dècada dels setanta comença l’agonia del conjunt arquitectònic, ja que l’any 1974 l’Ajuntament de Ciutadella concedí un permís per a retallar la propietat amb la finalitat de construir un bloc d'habitatges. A partir de llavors, la fesomia de la fàbrica presentava l’anomalia de conviure amb un edifici aferrat, més modern, i de tres plantes. I arribem a l’any 2002 quan es va executar la segona fase de l’enderroc per a construir una nova promoció d'habitatges i locals comercials. 

D’aquesta forma, Ciutadella perdia un altre dels edificis emblemàtics de la seva història contemporània.

Imatge dels tallers Can Menendéz, ubicats a la plaça de Dalt des Penyals.