CORS SOLIDARIS RUMB A GAZA per Lolita Punk

Avui els cors de la solidaritat salpen rumb a Gaza carregats amb menjar, amor i esperança. Som moltes les que volem que el genocidi del poble palestí acabi, som moltes les que no podem suportar més tant de dolor i la inacció dels nostres governs.

Per això avui la població civil surt al carrer i s’acosta als mars, per dir prou, per posar-hi llum, pau, temprança i força, per somiar que un món millor és possible.

Un dia vaig tenir un somni, i aquell somni va ser que la societat es despertava. Es despertava d’estar adormida davant l’odi i el dolor aliè. Despertava la seva empatia i el seu sentiment de tribu.

Si entenem que estem totes al mateix vaixell, és fàcil que la nostra mirada davant els problemes de la humanitat sigui col·lectiva. Les ferides d’una són les ferides de totes, així ens ho ensenya la sororitat feminista, i així es desperta un poble adormit.

Per la fi de la violència en aquest món, per la llibertat dels pobles i els col·lectius oprimits. Per transformar amb la nostra fe aquesta realitat que fa massa temps que fa mal, i fa molt de mal.

Des de la meva humil visió i la meva capacitat de comunicar, us animo a donar suport a aquesta causa, en la mesura del possible.

Per una Palestina lliure, amb un esperit pacífic, des de tots els ports, avui, exigim la fi del genocidi.

CURRÍCULUMS I POLÍTICA: UNA REVISIÓ I REFLEXIÓ SOBRE LA FORMACIÓ DELS CÀRRECS PÚBLICS per Mike Sierra

Les últimes setmanes han estat especialment sacsejades, en l’àmbit polític espanyol, per una onada de dimissions relacionades amb la falsificació o inflament de currículums. La polèmica pels currículums polítics es va encendre amb la dimissió de Noelia Núñez, diputada del Partit Popular, que va reconèixer que mai havia completat el doble grau en Dret i Ciències Jurídiques que figurava en el seu perfil institucional. Poc després, José María Ángel Batalla, comissionat del govern per la DANA, també deixava el càrrec per haver atribuït-se un títol universitari que no constava com a tal. El darrer a sumar-se a la llista ha estat Ignacio Higuero, conseller de Gestió Forestal de la Junta d’Extremadura, que havia inclòs al seu expedient una llicenciatura en Màrqueting per una institució i en un any en què aquest títol encara no existia formalment.

En només deu dies, tres càrrecs públics de diferents nivells i partits han hagut d’abandonar responsabilitats per qüestions relacionades amb la seva formació acadèmica. El debat ja no gira només entorn de si es tenen o no estudis superiors, sinó de la veracitat i la transparència en allò que es publica com a representants públics. 

Aquestes situacions han generat un debat necessari: cal verificar els currículums dels càrrecs públics? Quina importància té la formació acadèmica en l’exercici de la política? La ministra Diana Morant recordava recentment que “la política també es pot fer sense títol universitari”, però la qüestió ja no és només si algú en té o no, sinó si el que s’afirma és verídic, públic i contrastable.

Amb aquesta premissa en ment, hem volgut mirar cap a casa nostra: què diuen els perfils públics dels regidors i regidores de l’Ajuntament de Ciutadella?

La informació publicada a la web municipal

La web de l’Ajuntament ofereix una fitxa de cada membre del consistori amb una breu biografia i, en alguns casos, informació sobre la seva formació o experiència professional. A partir d’aquesta informació, podem fer algunes observacions:

• Només dues regidores, Maria Jesús Bagur (PSM) i Pere Fiol (PSM), acompanyen la seva biografia amb documents acreditatius de les seves titulacions. En tots dos casos, es pot accedir al títol oficial escanejat, cosa que aporta un plus de transparència i bona pràctica institucional.
• Altres regidors i regidores declaren estudis superiors o mitjans, però no s’aporta en cap cas documentació adjunta.
• Una part dels representants no declara cap titulació específica, i d’altres simplement no aporten informació curricular a la web.

Una mostra variada del mosaic ciutadellenc

La diversitat en el perfil dels regidors pot ser també un reflex fidel de la societat que representen: hi trobam persones amb carreres universitàries consolidades, altres amb trajectòries laborals sòlides sense estudis superiors, i també persones que combinen l'activisme social o sindical amb la política local.

La nova regidora Pilar Seguí (PSOE), per exemple, encara no té currículum publicat. D’altres, com Daniel Marquès (PP) o Estefania Quintana (PP), tampoc no ofereixen cap informació curricular visible a la pàgina del consistori.

El valor d’allò que es publica (i com es publica)

És important deixar clar que aquest article no pretén establir cap judici sobre la vàlua o capacitat de ningú, ni  associar talent polític a titulacions universitàries. La qüestió central és una altra: el dret de la ciutadania a disposar d’informació veraç, completa i verificable sobre aquells que els representen.

I aquí entra en joc una assignatura pendent: la transparència real, que no hauria de quedar en mans de la voluntat individual de cada regidor, sinó normalitzar-se com a pràctica institucional. 

Una oportunitat per revisar i millorar

La polèmica estatal ha provocat que diversos partits hagin demanat als seus càrrecs públics que revisin i actualitzin els seus currículums. És una passa positiva que també podria ser aprofitada pels ajuntaments per homogeneïtzar la informació que es fa pública i donar exemple.

Ciutadella va ser la passada legislatura un referent en Transparència.  Ara ja no ho és. Però sí que pot tornar-ho a ser. Tenim ara una oportunitat per fer-ho millor. I per recordar-nos que, si exigim rigor i honestedat a aquells que prenen decisions públiques, això comença per explicar amb claredat qui són, què han fet i com s’han format.

Font de la informació: AJUNTAMENT DE  CIUTADELLA.  Podeu accedir als currículum i altra informació sobre els regidors. Aquí. 

TRENCAR LA RUTINA: UN ELOGI DE LA DESCONNEXIÓ per Sandra Gutiérrez

L’estiu està passant de manera ràpida, veloç amb molts canvis i moltes alteracions de temps, de gent que ens visita i tot el que es mou en temporada alta. No tardarem gaire i sentirem dir que amb l’arribada del setembre també arribarà la rutina. Aquesta, molts cops, identificada com un bé per l’humà, especialment en les literatures sobre educació i d’altres.

Rompre la rutina és saludable

Doncs venc a dir, que personalment, consider que alterar aquest ordre rígid, que ens pressiona durant mesos, és de tot menys saludable. Cert és, que no podem fer-hi res, però cal dir-ho, tant adults com infants necessiten rompre rutines. Qualsevol espai de temps que sigui fer alguna cosa diferent és bona per poder nutrir el cos i l’ànima. No puc fugir de fer menció a la neurodiversitat, tota ella precisa d’una de rutina, però la idea, és poder donar una altra, d’un altre caire, sempre amb anticipacions i evidentment evitant situacions d’estrés.

Els beneficis d’un estiu senzill

Vivim a un poble, on per sort, disposam de qualitat d’aire, de poder tenir aprop el mar, el contacte amb la natura no suposen hores de cotxu. Ara que ha arribat la calor, tenir espais de temps de ser defora, sense jaquetes i moltes capes de roba, fer del dia a dia , algu més fàcil, proper, senzill ens aporta salut. Disposar de fruites i verdures de temporada, ara que hi ha varietat, sortir a passetjar pels carrerons de Ciutadella, guaitar de la seves propostes de poble. Fer interaccions més freqüents entre d’altres, ai! Si poguéssim rescatar les xerradetes a la fresca com abans. Tot, té un component molt clar i estudiat, que impacta de manera positiva sobre el nostre cos i per tant sobre el nostre rendiment. Carregar la bateria és essencial, poder nedar i notar la pell salada, tot és terapèutic. N’està ple de països que no volen res més i que per desgràcia no és la seva realitat. Existeixen estudis que demostren que disposar d’una bona finestra on entri el sol a les habitacions dels hospitals fa que el pacient es recuperi més i millor.

Temps per recuperar, no per accelerar

L’estiu, en la mesura de cada u, s’ha d’aprofitar per donar una empenta a la nostra salut en general, açò no entén d’edats. El cortisol sempre disparat és mala senyal, pel que en la mesura possible, aquestes petites accions, ens poden donar molts beneficis que en primer terme no pensaríem fossin per tant. Deixau els mòbils i pantalles, totes elles no ens aporten precisament efectes positius, i limiten la creativitat i l’espontaneïtat. Just l’altre dia em va emocionar veure com sortien jocs de fusta fets a mà al carrer, pels grans i petits de la mà de @cucucjocs. Viviu l’art ara que tornam a tenir les propostes anuals del “street art”. Arrebossar-nos d’aquests ingredients, que a Ciutadella per sort disposam, és un gust, és un plaer.

* Un article de Sandra Gutiérrez per a Ciutadella Digital. 

LA TRAGÈDIA ÉS UN TRANSPORT PÚBLIC PRECARI I NO EL FET DE DUR ELS BUSOS A PERIMETRAL per Mike Sierra

Per Mike Sierra

Aquesta setmana ha arribat a Ciutadella Digital una carta al director que hauria de fer reflexionar a més d’un. L’ha signada Pamela Rodríguez, en nom d’un grup d’usuaris habituals del transport públic de Menorca. Gent que, a diferència de molts que opinen amb contundència, l’utilitza de veritat, cada dia, tot l’any, per anar a treballar, estudiar o simplement desplaçar-se. I per això el seu testimoni és tan valuós: perquè parla amb coneixement, des de l’experiència directa, i no des del populisme.

El títol de la carta: un crit de realitat

El títol de la carta no pot ser més clar:

“Ciutadella no puede frenar el avance del transporte público pensando solo en el pasado.”

La seva defensa de la nova ubicació de la parada d’autobusos a la Via Perimetral no és una defensa institucional. És una defensa d’un model que, amb totes les mancances que encara té, ha començat a fer més lògic un sistema de transport històricament absurd. Fins fa poc, combinar rutes entre empreses, línies i municipis era una odissea: retards constants, caminades innecessàries, enllaços perduts i caps de setmana en què el servei pràcticament desapareixia.

“Hasta hace poco, las conexiones entre líneas —especialmente entre las rutas de Autocares Torres (urbanizaciones) y las de TMSA (como la línea 1 hacia Maó)— eran un despropósito. [...] Desde que la parada principal está en la Perimetral, las combinaciones entre líneas han mejorado. Los tiempos de espera se han reducido, las rutas se cruzan con más lógica y hay líneas que por fin empiezan a tener usuarios. No es perfecto, pero es una mejora real.”

Aquesta és la clau: no és perfecte, però és una millora real. I revertir aquest canvi per pressions populistes o nostàlgiques seria una passa enrere. Sobretot quan estam parlant d’una distància irrisòria: 500 metres. Sí, mig quilòmetre. Però el soroll generat sembla com si haguéssim desplaçat l’estació a un altre poble.

Una dècada de desídia institucional

I tanmateix, el que ens cal és posar el focus on toca: en el veritable drama del transport públic a Menorca. Un sistema sense contracte des de fa més de deu anys, amb promeses buides de totes les administracions, i amb una única excepció destacable (turística, es clar i rendible): la introducció de la línia a Macarella. I encara això, feta “a la brava”, afegida a un contracte caducat sota la fórmula de “prova pilot”. Una prova que s’ha fet permanent per la porta del darrere, sense transparència i sense revisió.

Mentrestant, cap govern al Consell de Menorca —ni l’anterior ni l’actual del Partit Popular— ha estat capaç d’impulsar un nou concurs públic. Cap licitació nova, cap pla integral, cap xarxa coordinada, cap aposta decidida. Només anuncis de colors i titulars buits: que si tarifes intel·ligents, que si connexions amb l’aeroport, que si més freqüències. Foc d’encenalls. 

I es que legalment, és impossible introduir cap millora real mentre el contracte estigui caducat i prorrogat en precari. Per això, Menorca no podrà avançar en el transport públic fins que el Consell Insular sigui capaç de treure un nou concurs. Aquest fet, que fa una dècada que dura, és la gran tragèdia del servei insular, i es manté amagat de cara a la ciutadania. Cada anunci de millora,cada bus al aeroport, és fum de formatjades. Pur maquillaje polític. 

Les demandes dels usuaris

“Lo que hace falta es pensar en la Menorca que vive aquí todo el año, no en la que viene dos semanas. Señalización clara, rutas útiles, horarios realistas y derecho a moverse. Eso es fomentar el transporte público. Lo demás es maquillaje.”

“La Menorca que madruga, enlaza, corre y espera el bus existe. Pero sigue siendo invisible para quienes toman decisiones.” més clar impossible, a la carta. 

El problema no és el lloc: és el sistema

És fàcil desviar el debat cap a si la parada és més o manco cèntrica. És còmode discutir si la Perimetral està prou equipada o si seria millor tornar als Pins. Però això és confondre el dit amb la lluna. El lloc és una anècdota quan el sistema no funciona.

Com pretenem fomentar l’ús del transport públic si, com diu la carta:

• No hi ha horaris pensats per a estudiants o treballadors?
• No hi ha busos nocturns per a qui entra o surt de feina de nit?
• No hi ha reforços en caps de setmana?
• No hi ha senyalització clara ni informació multilingüe per a turistes?
• No hi ha transbordaments gratuïts entre línies?

Això no és fomentar res. Això és perpetuar la precarietat i fer veure que no es deixa de fer feina (sic) perquè hi ha una parada nova, una línia a la platja o un QR per pagar el bitllet.

L’absurd hivernal i la invisibilitat permanent

La carta també denuncia l’abandonament de moltes zones en temporada baixa. A partir d’octubre, moltes línies desapareixen o es redueixen a mínims. Queda gent aïllada, sense servei bàsic. El que es necessita és introduir minibusos o serveis flexibles, perquè les persones puguin mantenir l’hàbit d’usar el bus tot l’any.

I pel que fa al turisme, l’única preocupació sembla ser que el visitant no es perdi... però ni això es fa bé. No s’informa que la línia 60 passa pels Pins, no s’indica com connectar amb la Platja Gran, i es col·lapsen línies residencials sense donar alternatives.

I tot això, a Maó també: a l’estació, els retards fan perdre enllaços amb altres pobles o amb l’aeroport. Esperes de dues hores. O taxis. O resignació.

La Perimetral, una parada encara sense dignitat

Ara bé, defensar que la nova ubicació ha millorat les connexions no significa ignorar que l’avinguda Josep Mascaró Passarius no està equipada com caldria. Falta ombra, falta infraestructura, i falta dignitat. I aquí és on han de respondre no només l’Ajuntament de Ciutadella, sinó també el Consell Insular de Menorca i el Govern Balear.

Ja n’hi ha prou de jugar al “i tu més”, mentre la casa continua sense escombrar. Fa anys que es parla d’una estació d’autobusos per a Ciutadella, i fa anys que no es posa cap pedra. La ciutadania ha acceptat el canvi d’ubicació. Ara són les institucions qui han de posar-se a fer feina de veritat.

I si no ho fan, l’Ajuntament hauria de donar la cara i explicar públicament per què no hi ha recursos, qui incompleix, i què s’està fent per revertir aquesta deixadesa. Els veïns s’ho mereixen.

Un final  a la carta que resumeix el drama

“El sistema actual no está pensado para quienes trabajan, estudian o viven aquí. Simplemente, no está preparado.”

I aquí és on rau tot el problema. Podem seguir discutint sobre la Perimetral, o podem començar a exigir un transport públic modern, funcional, planificat i pensat per a la gent que viu a Menorca. No per qui hi ve dues setmanes. No per quedar bé en un PowerPoint. I no per tapar amb propaganda el que no es vol arreglar.

No és el lloc. És el sistema. I mentre no ho entenguem, seguirem mirant el dit, sense veure el sol.

➤ Accedeix a la carta original que ha inspirat l'article de Mike Sierra.

CONSENS IMPOSSIBLE. ACCIÓ IMPRESCINDIBLE. 30 ANYS D’ ESPERA PER UN BORN SENSE COTXES per Sergi Servera

C

rec que va ser en un d’aquells espais de ciutadania que vam fer durant la legislatura 2015-2019. O potser en una xerrada sobre mobilitat al Cercle Artístic, cap a finals de 2022. Ja no ho recordo. Però sí que recordo el tema: es tornava a parlar de fer de la plaça del Born un espai sense cotxes i per als vianants.

Aquest és un tema que, per la seva complexitat, genera debat i opinions diverses entre la ciutadania.

De sobte, una intervenció del públic ho va deixar tot clar. I va fer evident que el consens mai seria total: “Jo estic d'acord en peatonalitzar el Born, però primer hauríem de fer un aparcament de 4 plantes i llevar l'escola del Born. Ja fa anys que es va dir de traslladar-la per ampliar l'Ajuntament. I  ara seria un espai ideal per a un aparcament.”

El debat etern

És a dir, gairebé trenta anys després que tots els partits polítics, elecció rere elecció, incloguin la peatonalització del Born als seus programes, el debat seguia al mateix punt que als anys 90. Hi ha qui no veu malament tenir una plaça sense cotxes... si tenim tots els cotxes guardats al costat. Però no és això. El model no pot ser aquest. El que cal fer és evitar l'accés del tràfic rodat a les zones del centre i per aço crear un aparcament al mig del poble es condemna a una ciutat a viure patint per sempre la contaminació, embussos i molèsties de centenars de vehicles entrant i sortint del cor de la nostra ciutat, 24 hores al dia a l'estiu. I és clar, aquesta solució no la contempla l'esquerra ni bona part de la dreta civilitzada. El futur no és aquest. Ni aquí ni a cap lloc.  Perquè no cal oblidar que per aparcar tots els vehicles que ens visiten, i els que tenim nosaltres empadronats, no ens calen ni un aparcament subterrani ni quatre. Per taent la alternativa mai pot ser aquesta. Al PMUS, en aprovació inicial, un document signat i fet per tècnics especialistes, i basat en dades, es deixa ben clar.  I és evident que tothom pot dir la seva, però haurem d'escoltar més atentament als que ens saben.  ¿Com és que encara no s'ha trobat un tècnic en mobilitat que defensi a cap entrevista pública que la solució de futur passa per construir aparcaments als centres històrics, quan més millors, i així solucionar els problemes de la falta de aparcament a les ciutats.  Esper amb interès un estudi sobre el tema que ens argumenti els beneficis per als ciutadans, i el medi ambient de una cosa així. 

Els cotxes, ni els busos ni cap vehicle haurien d’entrar al nucli antic de Ciutadella. La ciutat no dona per a més. Tots els models europeus de mobilitat aposten per restringir els centres. Sí als aparcaments per a residents. Sí als accessos per a veïns, persones amb mobilitat reduïda, serveis puntuals o emergències. Però poca cosa més.

Una decisió valenta

Després de 30 anys, un equip de govern ha fet una passa endavant. Ha retirat l’aparcament de la plaça del Born. Ha posat fi al caos circulatori de cada estiu. I no, no s’han resolt tots els altres problemes de mobilitat. Que ja hi eren, i per tant encara hi són. Però s’ha fet la primera passa. Una passa imprescindible per mirar endavant. Per avançar, cal caminar. Per tant aplaudim el gest i la feina feta per aconseguir de moment treure els cotxes de la plaça des Born. 

L’altra opció era seguir escrivint-ho als programes electorals cada quatre anys i no fer res. I això no és governar. Això és ocupar una cadira, deixar passar la legislatura i no moure res, per intentar seguir quatre anys més.  Però Ciutadella ja té moltes coses pendents, per seguir sense obrir melons de temes importants. Crearan molesties, sí, entrebancs, segur, però el futur, gràcies a aquestes accions acabarà sent millor.  

No fer res no és una opció

És clar que es podia haver fet d’una altra manera. Estic segur que si en Llorenç Ferrer, na Maria Jesús Bagur o en Pepe Capellà haguessin pogut anar a dormir un dia i despertar-se amb el Born ja reformat, amb la plaça nova, els aparcaments regulats i l’accés restringit, haurien estat molt més feliços. S’haurien estalviat mals de cap.

I cal dir-ho també als qui protesten —i és legítim protestar, sempre que sigui per vies democràtiques— que els polítics no tenen com a objectiu complicar la vida a ningú. Tot el contrari. Però la política no pot agradar a tothom. I molt menys a curt termini.

Fer és millor que prometre

A mi, el Born sense cotxes m’agrada. També crec que s’haurien pogut fer moltes coses millor i abans. No es van fer. No els culpo. Els que hem estat regidors sabem perfectament que una cosa és el que volem fer, una altra el que sabem que cal fer, i una altra molt diferent el que podem fer. Fer-ho tot de cop, a una administració local, és impossible. Governi l’esquerra o la dreta, tant és. No és una qüestió de partits.

Això ho saben na Juana Maria Pons Torres, en Llorenç Ferrer, i la resta. Tornam al punt de sempre: o no fer res per no complicar-nos, o entendre que fer política és transformar, no sobreviure. Millorar la ciutat. En aquest cas, Ciutadella.

El 2027 no ha de ser un punt final

El 2027 haurem de valorar què s’ha fet. I què s’ha deixat de fer. Però donem temps. No fem demagògia parlant de consens o de posar-se d’acord amb tothom. Governar és prendre decisions. I les decisions, per definició, no poden agradar a tothom.

Ara toca mirar endavant. Posar-se a treballar en la remodelació física de la plaça. Comunicar-la amb el port mitjançant un ascensor. Regular l’estacionament. Fer que només accedeixin al centre els vehicles empadronats a Ciutadella. I començar a dibuixar una mobilitat del segle XXI.

No és el final: és la primera pedra

Aquesta decisió no és un punt final. És la primera pedra d’un projecte molt més ampli de mobilitat futura per a Ciutadella. Ara s’ha de començar a esbossar. Cal valentia. Cal tenir un full de ruta. Cal una visió a llarg termini. I està clar: només la tindrà l’esquerra. O no serà. Avançar o quedar-se igual.

Un debat que encara és viu

La distància entre la Perimetral i el centre és de 500 metres. Uns 10 minuts caminant tranquil·lament. No hi ha costes. No hi ha cap distància que faci imprescindible, per a la majoria de persones, haver d’entrar-hi amb vehicle. Una altra cosa és que cal millorar els accessos. Fer carrers amables, voreres amples. Això és evident.

Per cert, la ubicació a la Perimetral va ser la que tots els partits polítics van consensuar en el seu dia. Tots menys un. Gent per Ciutadella sempre va defensar una opció diferent: portar l’estació a dalt la Quintana. Més econòmica. Més turística. I a més, permetia integrar un barri històricament marginat i massa allunyat del centre.

La gran aposta havia de ser exigir a Ports IB un ascensor a la seva vorera, just a l’altura de l’antiga terminal portuària. I que l’ajuntament assumís el cost d’un altre ascensor al Born, aprofitant les Coves de Baixamar, per accedir-hi en superfície. No se’ns va fer cas. Personalment, continuo pensant que era —i és— la millor opció.

Per una política que transforma

Jo confio en qui és capaç de fer coses i d’assumir riscos. No en qui només busca rèdit de posar pals a les rodes i fer discursos populistes per guanyar aplaudiments fàcils.

Enhorabona a PSOE i PSM per ser coherents amb el programa electoral i amb la idea de mobilitat que vam treballar plegats durant tants anys. Llàstima que no vam ser capaços de fer-ho abans.

Ara toca seguir. Sense por, sense populismes. I amb la mirada posada en el futur de Ciutadella.

* És un article d'opinió de Sergi Servera. 

"LA MAMÀ DIU QUE ELS QUE MANEN SÓN PERSONES DOLENTES" per Mike Sierra

Representants públics a la Plaça des Born de Ciutadella durant els actes conmemoratius del Nou de Juliol. 

H

ola. Em dic Joan i tenc 11 anys.  Dimecres va ser un dia especial. Vaig anar amb la mama i el papa a la Plaça des Born. Em van dir que era una festa molt important: el 9 de juliol. Al col·le ja ens havien explicat que en aquesta data es conmemora “l’any de sa desgràcia”, que és quan fa molts anys els turcs van venir i van fer molt de mal a Ciutadella. Diuen que va ser terrible: van matar gent i es van endur dones i fillets com jo cap a Constantinoble. Mare meva.

Però no, no hi vam anar a veure l’acte. Quan vam arribar, ens vam quedar davant del Teatre des Born i vam esperar uns senyors que venien en fila, molt mudats, amb americana i tot. La mama em va donar un cartell que deia coses de l’alcalde, i vam començar a cridar-los. A un d’ells li van tirar un got de plàstic! Em vaig espantar una mica, però la mama em va dir: “tranquil, aquests senyors són molt dolents”.

Segons ella, són els que manen i fan coses molt dolentes per a Ciutadella. Que els hem de renyar, perquè si no, ens ho trauran tot. Jo no ho vaig entendre gaire, però em vaig posar a cridar també, perquè si la mama ho diu, serà veritat.

Érem pocs, però la gent que hi havia cridava molt. Hi havia qui insultava i després reia. Semblaven enfadats, però també contents, com si s’ho passassin bé. Jo només pensava: si aquests senyors manen i diuen que ningú  no els ha votat, com pot ser? Al col·le ens han dit que ara, a diferència d’abans, als polítics els triem nosaltres en unes coses que es diuen eleccions. Però a l' Ajuntament de  Ciutadella, pel que sembla, no va així. A l' escola no m' ho han explicat bé.  La mama i el papa sempre tenen raó. 

De totes maneres, tampoc vaig entendre gaire per què protestàvem. Diuen que han tret els cotxes del Born i que ara els autobusos no poden anar als Pins. El papa diu que els bars tenen menys clients, que els turistes no venen perquè han d’aparcar molt lluny. Que això és molt greu. Ahir, mentre esperàvem taula per dinar als Pins, el vaig sentir parlar-ne amb uns amics. Tots deien el mateix: “Aquest ajuntament ens està matant el turisme”. No sé si és veritat, però ho deien molt convençuts. I mira que vam de esperar estona amb la gent que hi havia per tenir una taula. 

Jo, mentrestant, només pens pensava en una cosa: per què no podem jugar a pilota a la plaça dels Pins? És tot el que voldria. I ara que al Born no hi ha cotxes, quin espai més guapo per jugar! S’hi podria fer una pista, o córrer amb la bici, o fer una guerra d’aigua. Seria un estiu genial, abans de tornar a escola.

Jo vaig al col·legi del Born, i m’han dit que enguany hi podré anar amb bicicleta, perquè l'Ajuntament ha fet un carril bici que arriba fins a la porta de la escola. Els meus pares diuen  ara és més segur. Quina sort!

Només falta que aquests senyors dolents se’n vagin, i ja seria del tot feliç.

Bé... Esper que aquests senyors dolents que manen no sàpiguen que podré anar en bici fins a classe, perquè si ho saben, la mama diu que són prou capaços d’esborrar també el carril bici. Es veu que aquests senyors dolents sempre volen coses dolentes per nosaltres, el poble....

* Un text fictici escrit per Mike Serra. 

NOTA ACLARATORIA: 

DRET DE RECTIFICACIÓ EN RELACIÓ A LA IMATGE QUE ACOMPANYAVA ANTERIORMENT AQUEST ARTICLE D'OPINIÓ FICTICI I SATÍRIC.

"En relación con la publicación titulada Carta de Joan (11 años), CIUTADELLA DIGITAL aclara que la imagen en la que junto a personas mayores de edad aparece un menor en la protesta y que fue utilizada para ilustrar esta publicación no corresponde a ningún menor real llamado Joan, ni el menor que aparecía en la imagen  guarda, por lo tanto, relación con el contenido ficticio del articulo de opinión.

No obstante, tras haber recibido la solicitud por parte de los padres del menor, hemos procedido inmediatamente a retirarla de todos nuestros canales a fin de evitar cualquier malentendido que se pudiera dar y a su vez publicamos esta aclaración tal como se nos ha solicitado.

Lamentamos las molestias ocasionadas y reiteramos nuestro compromiso con el respeto a los derechos de los menores y a la veracidad de nuestros contenidos"

COMPRAR SOLARS I FER-SE LA FOTO: L'OPERACIÓ HA ANAT BÉ, PERÒ MADONA ÉS MORTA per Mike Sierra

MIKE SIERRA  CIUTADELLA DIGITAL

E l problema de l'habitatge a Menorca sagna. I, mentre sagna, les administracions es fan la foto. El Consell Insular ha anunciat recentment, amb tota la pompa habitual, la compra de nous terrenys per construir habitatge protegit. Un milió d'euros per un solar a Es Mercadal, i un altre milió per Alaior i Ferreries. Però la realitat és tossuda: les promocions no estaran enllestides abans del 2029 o 2030. És a dir, d'aquí cinc anys, si tot va bé.

Una crisi que expulsa

Quantes famílies hauran hagut de deixar l'illa abans que aquestes claus arribin a les seves mans? Quants treballadors no hauran pogut acceptar una feina aquí per manca d'un lloguer assequible? Com esperen que vinguin mestres, policies, sanitaris, si no poden ni trobar un lloc digne on viure? És una crisi que expulsa, lentament però implacablement, a qui no juga la lliga dels sous alts i les herències.

Focs d'artifici i maquillatge

Fer anuncis sobre adquisicions de sòl públic pot tenir valor com a política a llarg termini, però avui per avui són focs d'artifici. Una manera de maquillar un drama que afecta el dia a dia dels menorquins, tant de naixement com d'arrelament. La veritable solució passa per mesures més valentes i immediates: regulació estricta dels preus, bonificacions potents per als residents, limitació de la compra de propietats per part de no residents, i una política fiscal que afavoreixi l'ús residencial per sobre de l'especulatiu.

Protegir Menorca

Menorca no és una urbanització. No pot ser-ho. I els seus pobles no poden seguir jugant una partida perduda contra els lloguers turístics. Protegir els residents hauria de ser l'objectiu comú i prioritari de tots els partits polítics de l'illa. Cal diferenciar: potenciar les urbanitzacions per als visitants, sí, però reservar els nuclis urbans tradicionals per a qui fa vida a Menorca. Perquè ells i elles en són l'essència.

Construir habitatge públic està bé. Fer-ho a temps i amb equitat, és imprescindible.

Comprar solars, cedir-los a l'IBAVI, fer-se la foto... i ja veurem el 2030. L'operació ha anat bé, però madona és morta.

Només als municipis "amics"

Els darrers anuncis d'adquisició de sòl públic per part del Consell Insular s'han concentrat exclusivament en municipis governats pel mateix color polític: Es Mercadal, Alaior i Ferreries. Altres localitats, on el PP no governa, resten de moment òrfenes d'aquest tipus d'inversions, fet que ha alimentat encara més l'escepticisme. En tot cas, es tracta de projectes que, en el millor dels escenaris, no seran una realitat abans del final de la legislatura. I per llavors, l'aigua ja haurà arribat al coll de molts joves que hauran renunciat a formar un projecte de vida a la seva terra.

LA MEDICINA QUE NO TÉ EFECTES SECUNDARIS per Sandra Gutiérrez

Hi ha una medicina capaç de millorar la memòria, la concentració, el descans i fins i tot l’estat d’ànim. Una medicina que prevé, que reverteix, que potencia. I el més sorprenent? No té cap efecte secundari.

Es diu moviment. Es diu activitat física. Es diu esport.

Des de la meva experiència com a logopeda, després de vint anys de trajectòria professional, puc afirmar que l’esport és una eina terapèutica potentíssima. A consulta no podem receptar medicaments —això és cosa dels metges—, però sí que podem orientar cap al benestar. I en aquest camí, l’activitat física hi té un paper clau.

És aquí on un esdeveniment que hem viscut fa uns dies a Ciutadella, com la Trail Menorca, cobra tot el sentit.

Perquè la setmana passada vam viure unes jornades intenses, plenes d’energia, entusiasme i ambient als carrers. No només pels corredors, sinó també pels acompanyants, voluntaris i la gent del poble, que ens vam deixar contagiar per aquella vibració especial. Qui més qui menys, va sentir-se part d’una festa que va unir superació personal, esforç i moviment. I és que, tot i que el repte dels 185 km pot semblar una bogeria per a molts, tothom va fer el seu —i això és el que realment importa.

Et demanes: què mou tantes persones, de tantes nacionalitats, a fer aquest trasbals? Les motivacions són múltiples i personals. Però totes tenen en comú una cosa: el poder del moviment com a motor de canvi, de salut i de vida.

A consulta, cercam millores reals en cada persona i en el seu entorn familiar. Parlam d’una mirada integral, personalitzada i global. I és aquí on l’esport pren tot el protagonisme. I alerta: no confonguem moure’ns amb fer esport, que encara que tot suma, no és ben bé el mateix.

S’ha vist que moltes patologies, de tipus molt divers, poden millorar o fins i tot frenar la seva progressió amb una pràctica física regular. Fa unes setmanes vaig llegir que, en casos de depressió, es començava a receptar... anar al gimnàs. I no és cap metàfora.

El que abans era impensable per a molts adults, avui ja és una consulta habitual: “Quin esport em pot anar millor?” No hi ha límits lògics. L’important és practicar allò que et motivi, que t’agradi, que et mogui. En canvi, en el cas dels infants, tot i que molts fan activitats, la resta del dia sovint el passen asseguts. I això és un problema real.

Fer una pràctica puntual i després passar hores en sedentarisme no és el que necessitam.

Segons la OMS, infants i adolescents d’entre 5 i 17 anys haurien de fer almenys 60 minuts diaris d’activitat física moderada o vigorosa, a més d’activitats de tonificació muscular i òssia 3 dies per setmana.

Els adults, per la seva part, haurien de moure’s més i seure menys, amb un mínim de 150 a 300 minuts setmanals d’activitat moderada, o 75 a 150 minuts si és vigorosa. Per obtenir encara més beneficis, s’aconsella superar els 300 minuts setmanals.

Per què? Perquè l’activitat física transforma el cos i la ment.

Facilita la memòria, la concentració, el descans i fins i tot l’eficàcia en l’estudi. És, senzillament, el millor temps invertit.

I per si encara no n’hi havia prou, l’exercici allibera substàncies increïbles:

• APELINA, que millora la funció cognitiva.
• BDNF, que promou la formació i supervivència de neurones a l’hipocamp i afavoreix l’aprenentatge.
• IGF-1, que millora les funcions neuropsiquiàtriques.
• IL-15, amb un efecte antienvelliment notable.

Tot això, repetesc, sense cap ni un efecte secundari.

Com deia Carol Welch:

“El moviment és una medicina per crear el canvi físic, emocional i mental.”

Això sí, només funciona si t’hi poses.

Per Sandra Gutiérrez
Ciutadella Digital

LA PEATONALITZACIÓ DELS ANYS 80: DE LA CONTROVÈRSIA INICIAL A L'ÈXIT INDISCUTIBLE per Antoni Salvador

 

Fotos: ANDREU SALORD

Ara que escolto reticències a la peatonalització immediata de la plaça del Born o al trasllat dels autobusos a la Perimetral –per alguns mai és el moment adequat, sempre és millor deixar-ho per més endavant– em venen a la memòria vells records d’aquells anys en què, des d’un govern municipal progressista, vam apostar per peatonalitzar i transformar Ciutadella. 

Recordo perfectament les veus d’alerta d’aquells que predeien el desastre quan es va eliminar el trànsit del nucli antic, i les torno a sentir avui. Alguns comerciants auguraven la fi del món i dels seus negocis si els cotxes no circulaven pels seus carrers. Però la història ens ha demostrat que res de tot això va succeir.

Qui dubta avui de l’èxit que va suposar la peatonalització del centre històric de Ciutadella i de les seves places més emblemàtiques? Avui, dècades després, Ciutadella compta amb un centre amable, viu, de gran atractiu turístic, amb carrers per a vianants envejables. Aquella aposta valenta ha donat fruits, i ara només queda culminar-la: el Born és la peça que encaixa definitivament el model de ciutat iniciat fa més de trenta anys.

Una resistència històrica als canvis

Ciutadella ha estat tradicionalment una ciutat conservadora, on els canvis urbanístics i de mobilitat han estat difícils d’implantar. A diferència de Maó, on s’han construït diversos aparcaments subterranis, a Ciutadella no se n’ha fet cap. Això reflecteix la resistència de la ciutat a adoptar mesures innovadores.

Un dels períodes amb més transformacions va ser entre 1983 i 1991, durant els mandats d’Antoni Orell i posteriorment el meu. Aquests vuit anys van ser clau per a la modernització de la ciutat, tant pel nombre d’infraestructures creades com pels canvis estructurals implementats.

Els primers passos cap a una ciutat més accessible

La peatonalització de Ciutadella es va impulsar amb decisió durant aquella legislatura, seguint un projecte inicial de l’arquitecte Josep Martorell. L’objectiu era transformar l’eix que va des de la plaça de les Palmeres fins al Born, en un procés que es va desenvolupar en diverses fases i no es va completar fins als anys 1986-87.

Abans d’aquella reforma, la plaça de la Catedral i la plaça Nova estaven ocupades per aparcaments i la circulació de vehicles era constant, incloent-hi les Voltes. La decisió de peatonalitzar aquestes zones no va estar exempta de controvèrsia. Diversos comerciants s’hi van oposar, reunint-se en un bar de les Voltes, influenciats per sectors polítics conservadors. Argumentaven que la peatonalització seria un desastre per als negocis. No obstant això, el temps ha demostrat que aquestes accions han beneficiat el comerç i han millorat la qualitat urbana.

De la polèmica al triomf: espais guanyats per als ciutadans

La peatonalització també va afectar altres zones de la ciutat. Per exemple, la plaça d’Artrutx, que antigament era una àrea de gir per als autobusos que anaven a les platges. Quan es va decidir reformar-la i eliminar aquest trànsit, es va generar una forta oposició, especialment per part d’un bar de la zona i de grups polítics conservadors. Amb el temps, però, la plaça s’ha consolidat com un espai de convivència i oci.

Un altre canvi rellevant va ser la implementació de la zona blava a la Contramurada durant aquella etapa de govern. Al principi, molts comerciants temien que perjudicaria l’activitat econòmica, però en realitat va fomentar la rotació de vehicles, evitant que treballadors de bancs i establiments ocupessin les places durant tota la jornada. Avui en dia, ningú en qüestiona la utilitat, i fins i tot es considera que caldria ampliar aquesta regulació a zones com el passeig Sant Nicolau.

La por al canvi paralitza la política actual

Tot i l’èxit d’aquestes mesures, els darrers 15 anys han estat marcats per una por evident a continuar implementant reformes urbanístiques i de mobilitat. Els polítics han estat reticents a aplicar el pla de mobilitat existent per temor a la reacció de determinats sectors de la població.

Un altre exemple clar va ser la peatonalització de la banda esquerra de la plaça des Pins. Tot i la resistència inicial, avui és un espai consolidat que ha dinamitzat la zona i beneficiat els establiments que hi operen.

Cap a una mobilitat més sostenible i eficient

Ara, el debat gira també entorn del trasllat definitiu de la zona de busos de la plaça des Pins a la Perimetral. No té sentit que els autocars hagin d’arribar fins allà, travessant carrers estrets com el Degollador o la República Argentina, generant situacions de risc evidents. Tot i que fins ara no hi ha hagut accidents greus, és evident que aquests carrers no estan preparats per acollir el trànsit de vehicles tan voluminosos.

L’oposició a traslladar l’estació prové, en gran part, de l’empresa concessionària del transport públic. No obstant això, qui té la competència sobre la circulació dins el municipi és l’Ajuntament de Ciutadella, no el Consell Insular. Evitar prendre decisions valentes és, en si mateix, una decisió errònia.

Situar l’estació d’autobusos a la zona perimetral, on conflueixen la Ronda Nord i la Ronda Sud, permetria un millor intercanvi de línies i ajudaria a potenciar l’ús del transport públic. Ara mateix, hi ha una confusió entre el concepte d’estació i de parada. La plaça des Pins és una estació, no una simple parada. Mantenir aquest equipament en un espai tan emblemàtic, cèntric i congestionat no té sentit. En canvi, una simple parada a la zona d’Es Pins, amb autobusos més petits, podria ser una solució intermèdia acceptable.

Una prioritat real i no només un eslogan polític

D’altra banda, la mobilitat sostenible hauria de ser una prioritat real i no només un tema recurrent en debats polítics. A la majoria de platges s’hauria de potenciar el servei d’autobusos llançadora i reduir dràsticament l’accés de vehicles privats, especialment a la costa sud, on la massificació és insostenible. També caldria afrontar, d’una vegada per totes, el problema dels cotxes de lloguer. Menorca n’acumula massa, i les empreses locals es veuen obligades a competir amb companyies de fora que porten milers de vehicles sense pagar impost de circulació ni generar un benefici real per l’illa. Aquesta sobreoferta fa baixar els preus i empobreix les empreses locals.

Aquest problema de mobilitat s’arrossega des de fa anys sense que s’hi posi remei. La peatonalització del Born és imprescindible. Amb un simple decret d’alcaldia, demà mateix Es Born podria ser peatonal, sense necessitat de debats interminables. El que falta és fermesa política.

En definitiva, la mobilitat a Ciutadella és un problema que s’eternitza per manca de determinació política. Fa més de deu anys que hi ha fons europeus per construir l’estació d’autobusos, però l’obra no s’ha fet. El Pla General està aturat. És hora de deixar d’ajornar els canvis i fer passes fermes cap a un model de ciutat més habitable. Fa 30 anys, un govern progressista va transformar Ciutadella. Ara, un altre govern d’esquerres hauria d’apuntalar la mobilitat per a les pròximes dècades.

Per Antoni Salvador Caules

Març 2025

EXILITATS REPUBLICANS ESPANYOLS CONTRA ELS NAZIS per Andreu Bosch Mesquida

C om és de domini comú, la Guerra Civil Espanyola no va ser més que una primera etapa de la Segona Guerra Mundial; tant és així, que una fracció dels exiliats republicans espanyols van continuar lluitant des de fora d’Espanya contra el feixisme i el nazisme estès per tot Europa, ideologies de les que el falangisme i els sollevats comandats per Franco no eren sinó la versió espanyola d’aquests moviments. Els republicans exiliats lluitaven a més amb l’esperança (il·lusòria, com es va demostrar després) que a la victòria dels aliats sobre els alemanys hi seguiria la derrota dels franquistes i la recuperació de la República perduda amb la Guerra Civil.

La Nueve, la companyia d'espanyols que va alliberar París

Un fet destacat d’aquest compromís dels republicans en la lluita contra l’Alemanya de Hitler va ser el reagrupament d’excombatents de l’exèrcit republicà entorn de La Nueve, la 9a Companyia integrada en la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, coneguda com la Divisió Leclerc, que va ser la primera en entrar a París per a l’alliberament i el restabliment de la República i que va suposar l’inici de la derrota de Hitler. Malauradament, aquest fet històric ha estat ignorat durant molt de temps i només fa uns anys, tant França com Espanya han saldat el deute de memòria amb diversos homenatges, especialment a Madrid i a París, amb les respectives alcaldesses Manuela Carmena i Anne Hidalgo.

Paco Roca i una novel·la gràfica que recupera la memòria

Una admirable aproximació de la història de La Nueve l’ha feta el gran dibuixant valencià Paco Roca amb una novel·la gràfica preciosa plena d’humanitat, amb uns dibuixos que combinen perfectament la reflexió històrica amb l’acció pròpia d’una novel·la d’aventures a la vegada heroica i tràgica. Los surcos del azar dóna títol a aquest volum publicat per l’editorial Atisberri, que el 2022 ja duia onze edicions. Roca ha estat assessorat per Robert Coale, historiador i hispanista nord-americà establert a París.

Dos nivells narratius i un protagonista anarquista

La història té com a protagonista Miguel Ruíz, nom fictici (no figura al cercador de la pàgina oficial del Gobierno de Aragón www.losdelanueve) però que podria ser el de qualsevol dels components de la Brigada. La història es desenvolupa a dos nivells narratius que gràficament es diferencien amb dos estils de dibuix i d’acoloriment: un monocrom sèpia i un altre a colors, encara que amb una tonalitat tendent a fosca. (No sé si aquesta descripció del llenguatge gràfic és correcta; no hi entenc, ja em perdonareu).

El primer nivell representa el moment actual en què Paco, un jove periodista que està fent una història sobre espanyols que van combatre el feixisme en la Segona Guerra Mundial, es desplaça a la ciutat francesa de Baccarat, a la regió de Lorena, on hi ha un tal Miguel Ruíz que se suposa que va ser un d’ells. Miguel té ja 97 anys, és d’idees anarquistes i, de bon començament, se resisteix a remoure aquells records, però a poc a poc es va obrint a Paco i li va contant - estones amb enyorança, altres amb ràbia, altres amb tristesa - la seva història, que és la història de La Nueve. Aquest serà el segon nivell de la novel·la, la vertadera història de la Novena Brigada.

L'odissea dels exiliats republicans

La narració comença al Port d’Alacant el 28 de març de 1939, on s’hi acaramullen milers i milers de persones del bàndol republicà –homes, dones i fillets– que fugen de l’exèrcit franquista, que és a les portes de la ciutat, perduda ja la guerra. L’històric vaixell Stanbrook, un carboner britànic de 70x10 m, aconsegueix esquivar la flota franquista i pot carregar prop de tres mil persones amb perill d’anar a pic per excés de pes. 15.000 quedaran sense embarcar.

Després d’un dia de navegació arriben a Orà. Algèria és colònia francesa i esperen ser ben rebuts allà. Però feia poc que l’Espanya de Franco i el govern francès havien signat l’acord Bérard-Jordana pel qual, a canvi de la neutralitat espanyola, França reconeixia la legitimitat del govern franquista. Així que, després de retenir-los durant prop d’un mes sense deixar-los desembarcar, separen les dones i els fillets i als homes, la majoria, els envien a camps de treball amb unes pèssimes condicions de vida.

De l'exili al front contra el nazisme

Després de l’armistici de França amb Hitler l’estiu de 1940, el govern col·laboracionista de Petain envia els exiliats espanyols juntament amb jueus, antifeixistes francesos i altres col·lectius a treballar al desert en la construcció del ferrocarril. Les seves condicions de vida encara empitjoren.

A finals del 1942, els aliats desembarquen al Nord d’Àfrica i alliberen els camps. Els republicans espanyols dels camps de treball, desertors de la Legió Francesa i d’altres procedències s’uneixen al Corps Francs d’Afrique per a lluitar contra els nazis; tenien la pretensió de combatre portant la bandera republicana. Allà es troben militars rellevants de la Guerra Civil espanyola: l’almirall de la flota republicana Miguel Buiza, Amando Granell, comandant de l’Exèrcit Popular de la República, i Joseph Putz, militar belga, comandant de les Brigades Internacionals.

L'alliberament de París

Mentrestant, De Gaulle organitza l’Exèrcit de la França Lliure. El Corps Franc d’Afrique es dissol i els republicans espanyols formen la 9a Companyia de la 2a Divisió Blindada de l’Exèrcit de la França Lliure, comandada pel General Philippe Leclerc. Dels 160 components de La Nueve, 146 eren espanyols.

L’exèrcit francès, amb La Nueve, va sortir de l’Àfrica i, després de passar per Escòcia, va desembarcar finalment a França a la famosa platja d’Utah, poc després del dia D. A partir d’aquí, batalla rere batalla, combat rere combat contra l’exèrcit alemany, s’inicia el camí cap a París. (La narració gràfica ens recorda aquells “colorins” d’Hazañas bélicas de la nostra infància).

Per tal com De Gaulle vol que siguin els francesos i no els americans qui entrin a París i alliberin França, el dia 23 d’agost La Nueve rep ordres del General Leclerc d’enfilar directament cap a la capital i donar suport a la resistència que ja ha ocupat l’Hôtel de Ville, l’Ajuntament de París, a l’espera de l’arribada del gruix de l’exèrcit. És així com els republicans espanyols integrants de la 9a companyia tenen l’honor de ser els primers en alliberar la ciutat i així escortar De Gaulle en la desfilada triomfal pels Champs Élysées sota l’Arc de Triomf el 24 d’agost de 1944.

Una novel·la gràfica plena d'humanitat

Aquesta és la història resumida. La part novel·lada és molt més rica quant a les relacions humanes, que aporten un altre nivell d’informació d’allò que patien els protagonistes, dels seus desitjos, de les seves esperances, de les seves decepcions; el sentiment d’abandonament que en molts sentits van patir els republicans exiliats; com es van sentir menystinguts i a voltes humiliats veient com altres s’aprofitaven dels esforços i dels guanys aconseguits per ells mateixos. I, tal com passa en tota novel·la romàntica (com ho va estar plena de romanticisme l’heroica resistència dels republicans front al feixisme) no hi podia faltar tampoc una petita història d’amor.

Una memòria necessària

Recuperar la memòria d’aquests lluitadors per la República i per la democràcia ens ha de servir a nosaltres d’estímul per a afrontar aquests temps en què l’autoritarisme i els moviments ultres ens amenacen de fer-nos tornar a un temps que crèiem ja superat.

Andreu Bosch Mesquida

HISTÒRIES QUE CUREN: QUAN ELS CONTES ARRIBEN ALS NOSTRES MAJORS per Sandra Gutiérrez

 

Fotografies: BIBLIOTECA DE CIUTADELLA

F

a algunes setmanes es va dur a terme una iniciativa tan bonica com necessària a Ciutadella. Sota el nom d’“Activitats extramurs”, la biblioteca municipal va sortir de les seves parets per portar històries als qui més ho agraeixen: els nostres majors. De la mà de na Raquel de Manuel, es van compartir àlbums il·lustrats amb els residents del geriàtric, demostrant que la màgia de la narració no entén d’edats.

Sí, sí, pot sonar estrany. Potser algú pensi que els àlbums il·lustrats són només per infants, però res més lluny de la realitat. Aquest gènere és una eina poderosa de comunicació i estimulació cognitiva, capaç de captivar des dels més petits fins als més grans. La combinació d’imatge i text no només facilita la comprensió, sinó que també activa la memòria, reforça el llenguatge i fomenta l’atenció.

El denominador comú és la narració gràfica, que té un fort component comunicatiu i contribueix a estimular diferents funcions cognitives. Però el que fa realment especial aquesta iniciativa és el seu impacte emocional i social. Els contes desperten records, generen converses i provoquen somriures. En un entorn on la solitud pot ser una realitat, compartir històries es converteix en una finestra a altres mons, en un fil de connexió amb el passat i amb els altres.

És per açò que rebre aquestes iniciatives a l’edat adulta té beneficis que van més enllà de la memòria, el llenguatge i l’atenció. També ajuden a evocar records, afavoreixen la comunicació i generen emocions positives, creant espais de benestar afectiu. Aquesta estimulació contribueix a la connexió social i a l’intercanvi, i diferents estudis han demostrat que tot açò té un impacte positiu tant en la salut mental com física.

Des d’una perspectiva logopèdica, aquest tipus d’activitats són essencials. Sempre pensem en la importància de la prevenció i la teràpia en infants, però la logopèdia no té edat. Treballar el llenguatge i la comunicació a la tercera edat no només ajuda a mantenir les funcions cognitives, sinó que també millora la qualitat de vida i el benestar emocional.

És fonamental continuar impulsant aquest tipus d’iniciatives dins i fora dels geriàtrics, dins i fora de les cases. Ajudar els nostres majors és, en el fons, ajudar-nos a nosaltres mateixos. Perquè les històries no només s’expliquen, també es viuen.