LES DUES CASES CABRISAS per Joan Martínez

Llorenç Cabrisas i la Casa de Ferro (fila superior). La Casa Cabrisas i Jeroni Cabrisas (fila inferior).

Després d’escriure i publicar articles sobre la Casa de Ferro i la Casa Cabrisas i els seus propietaris, encara em sorprèn escoltar i llegir que la casa on Jeroni Cabrisas va viure i que va engrandir i modificar a Ciutadella va ser la Casa de Ferro. Evidentment, no va ser així, però, entre els dos propietaris, tenim alguns elements en comú. Ambdós eren emigrants retornats que compliren amb el rol social dels indians que tornaven a Espanya després de fer una petita o gran fortuna. Tot depèn.

No entraré a parlar d’aquest grup social que jugà un paper determinant en molts aspectes de la vida política i social espanyola. El seu estudi a escala local ens porta al rol del polític local, però, com sabem, en el segle denou per ser un ciutadà elegible havies de tenir certes capacitats que passaven per les propietats o les capacitats intel·lectuals.

Jeroni i Llorenç: Dos personatges diferents

Anem, doncs, a parlar de Jeroni i Llorenç. Com hem dit, no tenen res a veure, llevat del cognom i la condició de ser considerats els “americanos”, aquell grup que trencà amb la idea de l’immobilisme social i de compartir l’escena política amb la noblesa més rància. Jeroni emigrà a Cuba en la dècada de 1830 i Llorenç, trenta anys més tard.

El primer treballà en el sector de la pelleteria, la consignació de mercaderies i lletres de canvi i el segon invertí també en lletres, accions de companyies de transport, patrimoni immobiliari i una fàbrica de sabó adquirida el 1870 en subhasta pública. Ambdós van viure a l’Havana i en èpoques totalment diferents van tornar a Ciutadella.

La Casa Cabrisas: Transformacions i ús

La que podem considerar Casa Cabrisas al carrer d’Artrutx és un edifici que ha sofert modificacions al llarg de la seva història, ja que, de fet, aquest casat es construí entre 1860 i 1863 a partir de la compra de tres cases i la seva posterior reforma. Dues d’elles se situaven al carrer d’Artrutx i una tercera en el carrer de Castell Rupit. Tot plegat, complia la finalitat de casa de senyor, per un home que, des que posà un peu a Ciutadella, allà pel 1857, es va dedicar a prestar diners i a la compra de propietats.

La manca de bancs feia que la gent busqués els préstecs privats i, evidentment, els retornats portaven diners frescs que calien d’inversions. En Carlos Salord (2019) en el seu llibre cerca en la data real de retorn a Jeroni l’inici efectiu de la indústria sabatera d’exportació a Menorca i dedica un temps a analitzar els padrons de la ciutat. Però, com he escrit en el llibre dels Industrials, Pelleters i Sabaters (2023), aquest fet és anecdòtic perquè la manufactura feia dècades que exportava calçats a ultramar.

Per altra banda, en Jeroni el consideram un home tan inquiet com el seu germà Antoni, pel fet que viatjava a Mèxic, Estats Units i Espanya. Així doncs, per què diem que el 1857 és la data que es va establir de forma definitiva a Menorca? El document clau, en aquest cas, són les actes notarials que refereixen la cèdula d’empadronament.

Jeroni Cabrisas i Caymaris: Un fill il·lustre oblidat

Quan Jeroni mor l’octubre de 1904, la casa queda deshabitada, fins que el 1905 apareix la família de Josep Roca Lluch i la seva esposa Esperança Gorrias Sureda, que hi conviuen amb la resta de la família.

No hi van fer molt de temps fins que l’ajudant de marina i capità de port, Vicent Roig, es trasllada amb la seva família. Segons el padró de 1908, hi conviu amb la seva dona, fills i la família política. Vicent destacà per la persecució del contraban en la costa de Ciutadella, sent testimoni contra alguns mariners.

Després de la seva mort, el novembre de 1911, altre cop la casa restà deshabitada. Passaren els Bonet Oleo, a penes hi farien un any, després el vicecònsol francès Miquel Mir Gener i el sabater Cristòfol Moll. El 1923 s’hi instal·là el matrimoni Hernández Arguimbau, essent aquests els darrers propietaris.

La figura de Pere Hernández

Aquí, doncs, va tenir el seu despatx el doctor Pere Hernández, i així ho reconeix l’Ajuntament de Ciutadella en una placa de plàstic on podem llegir la raó de l’homenatge. En canvi, s’omet la figura del fill il·lustre, Jeroni Cabrisas i Caymaris. Pere Hernández, amant de la cultura, havia estat batle de la II República i, com a polític, va haver de torejar una època difícil.

Destacà com a metge dels pobres, dels obrers, així com per una política cultural que potser ens deixa com a senyera la primera escola pública a Ciutadella, l’Escola des Born. El seu tarannà social era indiscutible, i per aquesta raó assumí un temps de regidor en temps del primer franquisme.

L’altre personatge: Llorenç Cabrisas, l'indià enriquit

Quants cops haurem sentit i llegit: com és possible que es perdés un edifici com la Casa de Ferro? Abans, ho comentava amb la fàbrica de Ca’n Menéndez, com és possible que es perdien o es deixin perdre? Ca’n Seguí, Helios? Ho sentirem a dir o llegir, segur. Els ajuntaments de Ciutadella no destaquen precisament per la consciència del patrimoni “oblidat”.

Llorenç Cabrisas era un indià enriquit a l’Havana amb el negoci de la consignació de mercaderies, inversions immobiliàries i transport, així com amb els sabons, ja que el 1870 adquirí en subhasta pública la fàbrica de sabons La Estrella, que fins aleshores havia estat propietat d’un infident. O sigui, un nacionalista cubà. Així com Jeroni i Antoni Cabrisas Caymaris tenien amistats en els grups indepes cubans, Llorenç era més espanyolista i això el va beneficiar en els cercles econòmics en plena guerra llarga.

Llorenç Cabrisas Sastre (Ciutadella, 1830-1912) va ser un indià de llibre. Comparat amb un Jeroni que passà alguns problemes econòmics, Llorenç semblava que navegava tot tren. Va fer fortuna com a comerciant, inversor i industrial de sabons La Estrella a l’Havana incautada a un sospitós de donar suport a la insurrecció. A Ciutadella va ser el benefactor d’algunes obres i millores com la façana de l’Hospital Municipal que ampliava l’edifici, però també el veurem com a filàntrop amb nombroses donacions a l’Hospital de la Caritat, als pobres i obres pies. Amb sa dona participaren de la vida religiosa de la ciutat fent donacions d’una imatge de Santa Teresa a les Carmelites, així com juntament amb el seu marit apadrinaren nombrosos actes religiosos.

La construcció de la Casa de Ferro

Construí la casa més pomposa de l’època i amb una destacada porxada amb columnata de ferro, essent un element novell en l’arquitectura ciutadellenca que es repetí en el pont del port i la Plaça des Peix. A l’Havana s’havia casat en segones núpcies amb na Teresa Cardia González (l’Havana 1851-Ciutadella 1901) a la qual els historiadors que ens parlen de la figura de Fernando Ortiz no presten molta atenció. Potser la seva condició de dona expliqui aquest silenci. Era cosina de la mare de Fernando, Josefa Fernández i González, casada aquesta amb el comerciant de ferreteria muntanyès Rosendo Ortiz Zorrilla. Per tant, Llorenç Cabrisas era el conco polític del qui seria l’advocat Fernando Ortiz, persona molt lligada als negocis del calçat a Cuba i apoderat d’alguns industrials a la capital cubana.

Retrat de Llorenç Cabrisas Sastre

En el moment que els Cabrisas Cardia arriben a l'illa es converteixen en potentats, amb un cert atractiu per aquells que buscaven inversors o simplement vendre propietats. Llorenç no triga a fer-se amb els llocs de Son Morro, Son Tarí, Sa Cova, Binigafull o So n'Àngel on passaven els estius. I sense tenir molt d’interès, però pressionat pel seu propietari, va comprar So n'Amarineta. Són aquelles coses de ser un potentat en una època d'aparences! L’un necessitava diners i l’altre guanyava punts com a nou ric!

Amb aquestes propietats rurals i algunes compres de terrenys i cases es convertí en una persona ben situada per entrar en l'escena de la política local. Certament, la celebració de vetllades en les que convidava al Comte i al Baró i la noblesa de la ciutat ajudà a entrar en la llista de regidors de 1887. Essent la mà dreta del Comte era lògic que fos designat primer tinent, assumint la batllia entre 1890 i 1891. A més, va ser, l'octubre de 1887, un dels fundadors del Banco de Ciudadela.

Una casa de llegenda

La Casa de Ferro. La seua construcció es va iniciar l'estiu de 1881 amb l'enderroc d'un convent que estava en runes. Guillem Alba ens conta en les cartes que era un lloc on jugaven els fillets i on hi havia gran quantitat de coloms. Açò era cap al 1866. Segons una acta notarial, Llorenç Cabrisas adquirí del bisbat per 8.000 pessetes el vell edifici dels franciscans en runes i l'hort de Sant Antoni. El convent havia estat víctima de les desamortitzacions liberals i, per tant, el 1880 es trobava totalment abandonat. Únicament se salvà una petita ala convertida en magatzem i que ens ha arribat a l'actualitat, primer com a magatzem de pells i taller de calçat, i actualment com a restaurant.

Com a resultat, l'estiu de 1881 es va procedir a l'enderroc i es comencen a trobar gran quantitat de restes humanes que criden l'atenció als ciutadellencs contemporanis. Un any després, l'agost de 1882, es col·locà la columnata de ferro. Les obres de la casa seguiren fins al 1883, en concret el 12 d'octubre de 1883, Llorenç, Teresa, Josefa Fernández i Fernando Ortiz amb a penes un any i mig arriben a l'illa i s'instal·len a la casa. Durant tot aquell temps, un altre indià, Jaume Pomar va fer d'apoderat de la família, i anys més tard Rosendo Ortiz, el pare de Fernando, adquirí una casa a la cantonada des Born amb Assalt dels Turcs.

La Casa de Ferro va ser obra de Josep Moll, en Mollet, i seguia l'estil colonial, però amb un element nou, com era el ferro, que solucionava la columnata d'una porxada amb un toc senyorial. Es tractava en realitat d'una graderia des d'on es tenia una vista excepcional del passeig del Born. A l'interior es distribuïeixen les habitacions entorn d'un pati i una sala de recepció. Les fonts parlen d'una ornamentació excepcional dels seus salons que comptaven amb un enteixinat artístic i grans miralls de clara lluna.

Tenint en compte que la Casa de Ferro destacà per les vetllades musicals on les joves promeses de l'òpera menorquina cantaven àries italianes, el saló principal havia de ser ben gran. A fora, l'edifici destacava pel gran frontó que coronava la façana on, com era norma en alguns indians, es col·locà una llinda amb l'any de construcció, escrit en nombres llatins, 1883.

Un llegat que s'esvaeix

En Carlos Salord (2019) refereix el tren de vida que portava Llorenç Cabrisas, no debades era el que s'esperava d'ell i d'un grup social que es feia amb la noblesa. Llorenç donà festes, allotjament a personalitats, militars, polítics, músics i va ser mecenes de la cultura així com comptà amb una biblioteca que cridava l'atenció als seus coetanis. Organitzà concerts de piano, de música de cambra...

A la seva mort, la casa passà a la seva filla Isabel casada amb el seu cosí, Llorenç Cardona, que també va ser alcalde de la ciutat entre 1904 i 1909. Hi viuran fins al 1915 quan es van traslladar a Barcelona. A partir de llavors la casa anirà perdent la seva essència, essent residència de lloguer i seu, entre 1918 i juliol de 1933, del Cercle de la Unió Mercantil i Industrial i de la Unió de Fabricants de Calçat.

La patronal ciutadellenca, per tant, es reunia en els seus salons i alguns negocis es tancaren en un ambient de classe. Eren els anys vint i la plaça era un bon lloc per exhibir els darrers models de cotxes que l'elit social adquiria i també era un bon escenari per a jugar partits de futbol, bàsquet, carreres... En tots aquests esdeveniments, la Casa de Ferro tenia una terrassa única.

De la República a la Falange

Durant els anys de la República, el juliol de 1933, la Unió de Dretes Ciutadellenques adquirí l'edifici, prenia, per tant, una connotació política. Amb l'esclat de la guerra serà comissada per les autoritats republicanes i a partir de febrer de 1939 passà a ser la seu de la Falange. Quedaven lluny els anys de la Belle Époque, de les vetllades musicals, de les festes sumptuoses i els aires de Cuba que potser feien olor dels puros que repartia durant les festes de Sant Joan.

La transformació de la Casa de Ferro

Quan el març de 1954 Correus i Telègrafs buscava un solar per a construir la seva oficina a la ciutat, va adquirir la propietat de la Casa de Ferro, però no és fins al 9 de setembre de 1963 quan es va beneir una construcció que seguia la línia clàssica del franquisme d'edificis sobris i anodins. Aquest cridava l'atenció per l'àguila imperial, símbol icònic del règim, que coronava, com havia fet en el passat el frontó d'en Mollet, la façana.

Dues cases, dues històries

Posem punt final a les dues cases Cabrisas de Ciutadella. La primera, la del carrer d'Artrutx, seria la que portaria el cognom pel fet que el seu antic propietari era fill il·lustre de la ciutat i icona del procés industrial, mentre que la segona va ser propietat d'un indià que dilapidà la fortuna exhibint la seva condició amb la burgesia i aristocràcia menorquina. Malgrat tot, Jeroni i Llorenç van ser persones úniques que contribuïren al caràcter de la seva Ciutadella.