Xavier Seguí Povedano | JJMM CIUTADELLA
La tercera cita del 53è Festival de Música d'Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella ens reunia de nou a l'entorn idíl·lic del Claustre des Seminari. Per aquesta ocasió la guitarra era l'instrument protagonista, de la mà del jove cordovès Álvaro Toscano, recentment guardonat amb el primer premi al Certamen Internacional de Guitarra Clàssica “Andrés Segovia”, a Granada, i amb una projecció nacional i internacional els darrers anys que ens feien preveure que no seria un recital qualsevol.
Aquest instrument, tant arrelat a la cultura espanyola i tant familiar també en la cultura popular menorquina mai ens deixa de sorprendre per la seva versatilitat. Demostració d'això darrer en feu l’artista convidat amb el repertori que proposava.
Començava el concert amb una peça del compositor brasiler Heitor Villa-Lobos, la qual ens oferí una combinació de ritmes més propis de l’època romàntica, com la mazurka i el vals, amb la del “choro”, gènere de música popular brasilera. Un mestissatge curiós per les diferències en l'accentuació rítmica de cada un d'aquests però que magistralment es fusionaren resultant una obra fresca i animada sense estridències. Podem dir que la distància entre els ritmes -o músiques– populars i la música culta no estan tant enfora.
Sempre han servit d'inspiració, sobretot a partir del s. XIX, i aquí el mestre Villa-Lobos sabía el què feia.
Des d’un inici el públic semblava haver quedat meravellat -i jo també- per la pulcritud en la que Toscano interpretava cada passatge. Tot en el seu lloc, en un exercici d'eufòria continguda en els fortes i una gran delicadesa quan tocava posar l’accent en la sonoritat de l'instrument. L'entorn hi acompanyava, en una vetllada -sense massa calor- que ens convidava a la introspecció.
A respirar tranquil·lament per fer anar la imaginació de cada ú, ajudats pel gest i les respiracions musicals del guitarrista, tot observant la nuesa de l'instrument i l'intèrpret a dalt l'escenari.
La segona obra del programa ens conduïa al plè romanticisme, amb la “Sonata Romántica” de Manuel María Ponce en homenatge al vienès Franz Schubert. Un reconeixement a un dels compositors romàntics de part d’un autor llatinoamericà. Estructurada en els quatre moviments categòrics, es cercava en cada un d'ells la delicadesa en cada nota, en cada acord, donant importància a l'element clau de la música, el so -en cada una de les seves vessants-.
Seguint amb la tònica d'autors de finals del dinou i principis dels vint, les “Variaciones sobre la Folia op. 15” del barceloní Miguel Llobet contribuiren a l'exposició de l'instrument en diferents registres i posant a prova el virtuosisme de l'intèrpret, a mesura que anava avançant la peça. Un tema, el de la folía, que li ve com anell al dit a la guitarra i porta a l'instrumentista al deliri, a la locura repetitiva que, com en tot moment, Toscano resolgué amb la perfecció tècnica que el caracteritza.
Endinsats en la descripció d'ambients i espais amb els arrenjaments d’“Almería” i “El Albaicín” de la suite “Ibèria” del músic de Camprodon Isaac Albéniz, un mateix pensa en si, a dia d'avui, un compositor els descriuria musicalment de la mateixa manera. I no fa falta viatjar a aquests racons icònics d'Andalusia com feu Albéniz, sinó que basta mirar al nostre voltant i demanar-se com sonaria una peça descriptiva del nucli antic de Ciutadella? O, del litoral de Menorca?
Els espais que considerem emblemàtics dels nostres pobles i ciutats, els quals ens identifiquen com a col·lectiu - menorquins/es– mantenen aquest aire de calma, traspuen alegria i sensibilitat i serenen la nostra respiració (com ens provocava la guitarra de Toscano).
La resposta és clara: si no aconseguim mantenir aquests ambients nostrats, si no li llevam soroll a tot el que passa al món, la música queda amagada. I és la música, com sempre, la que ens despulla davant les realitats i ens convida a fer vols imaginaris i introspectius portant-nos a un altre estadi on hi impera el respecte. Com molt bé transmeté el guitarrista cordovès en ambdues peces: objectiu complert.
Però els presents no volíem que aquesta sensació se'ns acabés i Toscano recollí el missatge del públic agraint-los el respectuós silenci mostrat al llarg de la vetllada i que li havia permès connectar amb ells i amb l'ànima de cada una de les obres interpretades. Ell també feu aquest exercici d’introspecció de la mà de la guitarra. I com que s’hi trobava còmode connectant paisatges, ens regalaria “Recuerdos de la Alhambra” i, per si no en teníem prou, “Capricho árabe”, ambdues de Francesc Tàrrega.
El nivell demostrat en aquesta part final del recital parla d’un artista que no tan sols domina els colors, registres i tècnica de l'instrument sinó que t'explica, et fascina i et dóna a entendre que amb sons es poden dibuixar moltes coses.
Us animo a continuar gaudint d’aquestes experiències amb la programació que ens té preparada Joventuts Musicals de Ciutadella. Cada recital és una història nova per entendre l'actualitat què vivim. Ens hi veurem al Claustre!
%20(3).jpg)
.jpg)
.png)
Ciutadella.digital és un mitjà independent de comunicació de la xarxa de periodisme local.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada