LA PARADOXA DE LA INTOLERÀNCIA per Mike Sierra

Cartell de Vox a Menorca ubicat a Es Mercadal,  pintat amb missatges antifeixistes i de suport a Palestina.

La paradoxa de la intolerància i un cartell a Menorca

Per Mike Sierra 

Fa uns dies, el polèmic cartell de Vox de Es Mercadal va aparèixer pintat amb dues frases contundents: “Una sin fascistas”, referida a la Espanya que volem i “ nosotros también, Free Palestina”. La imatge original, que contraposava el rostre d’una dona amb burka i el d’una jove blanca somrient, plantejava la pregunta: “¿Qué España quieres?”. Un missatge que, amb aparença d’innocent interrogant, amagava un rerefons clarament xenòfob i antiimmigració.

El debat que obre aquest episodi no és nou: com ha de reaccionar una societat tolerant davant els qui prediquen la intolerància?

Popper i el límit de la tolerància

El filòsof austríac Karl Popper, el 1945, va formular el que coneixem com la paradoxa de la tolerància: si una societat tolera sense límits els intolerants, aquests acabaran destruint la tolerància mateixa. La lliçó és clara: per preservar una comunitat oberta i democràtica, hem de ser intolerants amb la intolerància. No vol dir censurar opinions incòmodes o impopulars, però sí reconèixer i aturar els discursos que neguen la dignitat i els drets humans d’altres persones.

El cartell de Vox n’és un exemple: no sembla plantejar un debat democràtic legítim, sinó que assenyala col·lectius vulnerables, especialment els migrants, com  una amenaça. Davant això, callar o mirar cap a una altra banda és, de fet, la història ens ho ha demostrat,  una forma de complicitat.

El silenci dels còmplices

Així és, époques passades  ens recorden allò què passa quan els intolerants avancen sense resistència. Durant el nazisme, milions de persones no eren militants feixistes, però van preferir callar. Aquell silenci va permetre l’avenç del totalitarisme i l’extermini de milions d’innocents.

Ho expressa de manera colpidora aquesta cita:

«Primer es van endur els jueus,
però com que jo no era jueu, no em va importar.
Després es van endur els comunistes,
però com que jo no era comunista, tampoc em va importar.
Més tard es van endur els obrers,
però com que jo no era obrer, tampoc em va importar.
Més endavant es van endur els intel·lectuals,
però com que jo no era intel·lectual, tampoc em va importar.
Després van seguir amb els capellans,
però com que jo no era capellà, tampoc em va importar.
Ara vénen per mi, però ja és massa tard.»

Aquest text ens interpel·la encara avui: quantes vegades ens excusam pensant que allò no ens afecta directament?

Gaza, avui

La guerra a Gaza és un altre exemple viu. Mentre milers de civils moren sota les bombes, hi ha governs i ciutadans arreu del món que callen, que miren cap a un altre costat o que, pitjor encara, justifiquen la massacre amb arguments de seguretat o interessos geopolítics. Però la indiferència, de nou, es converteix en una forma de complicitat. Només cal fer repàs a les darreres declaracions de dirigients principalment del Partit Popular a Madrid, fent befa, negant el genocidi a Gaza, i ridiculitzant a la 'flotilla'. 

Què fer davant la intolerància?

La resposta de què cal fer llavors no és fàcil. Popper advertia que no sempre cal prohibir les idees intolerants, mentre puguem vèncer-les amb arguments racionals i debat públic. Però també ens recordava que hi ha un límit: quan els intolerants renuncien al diàleg i només imposen amb la força, hem de defensar-nos.

Un cartell vandalitzat no és mai la solució al problema de fons. Però potser sí que simbolitza una reacció personal davant d’un discurs que amenaça la convivència. La veritable resposta hauria de venir de la ciutadania, dels mitjans i de les institucions: denunciar, desemmascarar i aïllar políticament aquells que, sota el paraigua de la llibertat d’expressió, promouen l’odi i la divisió.No n'hi ha un altre.